La Rutes del Centre Serra d’Onil – (Alcoià) 16.10.22

La tardor avança. Els dies ja van acurtant, i a l’hora d’eixida, el sol a penes començava a despuntar. Un mes d’octubre inusualment calorós, com ho està sent la resta del 2022, ens oferirà, tanmateix, una nova oportunitat de gaudir de les serres de la Foia de Castalla.

Ens situem a la part alta d’Onil, i allò primer que veurem és el seu pou de neu –la Caseta la neu, que diuen allà-. Travessem el barranc de l’Escalera i prenem el camí de les Foietes, i poc abans d’arribar a la casa, ens desviem uns pocs metres barranc avall per veure un avenc.

Passant les Foietes, el pinar està farcit de bolets grocs. Multitud d’ells escampats sota grans pins, i ens aboquem al següent barranc: el de les Penyes Roges.
Una vegada allí, un xop, possiblement centenari, ens hi fa apropar per veure’l de prop. Remuntem el barranc seguint la senda, vora la qual discorre una canaleta abandonada, per on fa uns anys encara circulava l’aigua de la font. Tot el paratge dóna mostres d’un abandonament total, ja que, arribats a la font, veiem com l’aigua es perd entre tolls i fangars, mentre que el petit aqüeducte que la fa passar sobre el llit del barranc s’ha anat omplint d’herbes, fang i calç que farà que en poc de temps, acabarà sense aigua com la resta de la canaleta.

Ens fiquem barranc endins i passem per la vora del naixement. Tota la senda està entollada, fins al punt que s’ha hagut d’obrir durant un breu tram una altra paral·lela. Així arribem a uns bancals erms on hi ha altra font, recuperada fa uns anys, però quasi inaccessible pels esbarzers i els joncs. Un grupet de xops i avellaners ens regalen els seus colors tardorals.
Pugem al mas del Collat o “Collao”, com és conegut a Onil. Fa uns anys estava tot saquejat amb portes i finestres trencades. Sembla que ha sigut reformat parcialment. Des d’aquest anirem a les proximitats del maset de Cantó, i desemboquem a la pista de la Mata, per la qual continuarem.

Poc abans d’arribar al mas de la Mata ens desviem per un camí a la dreta que ens duu al fons d’un barranc, on esmorzem, pensant que la senda que ens portaria a l’Alt de la Gota havia desaparegut. Després d’uns dubtes, replantegem la continuïtat de la ruta, i canviem de plans. Tornem a la pista, anem al mas de la Mata, i des d’ell davallem a la font, que sorprenentment la trobem amb un filet d’aigua suficient per a omplir el safareig. Un altre xop de grans dimensions i l’alcavó que alimenta la font. Seguim ara per una ombria de bancals abandonats que s’han anat cobrint d’un dens pinar fins a tornar a la pista, ja molt més amunt, i de seguida, el mas de la Fandoma, repetidament visitat per nosaltres. Des de les terres rogenques del camí ens desviem un centenar de metres a la dreta i ens atansem a la penya de l’Heura o de l’Hedra, una cinglera sota la qual veiem uns runars i un carrascar pur.

Eixim al coll de la Fandoma, i una curta senda ens porta a la carena, que seguirem en descens i vistes cap a la Foia de Castalla i l’alta foieta de Fontalbres, fins al coll homònim. Cap a l’esquerra, un camí que no fa grans desnivells ens porta a l’ensorrat mas de Vista Bella. No podia ser més encertat el nom. Tota la Foia de Castalla als nostres peus, l’allargat massís emboscat des del Maigmó fins a la Penya del Queixal. El Sit despuntant per darrere, l’altra serralada de la Carrasqueta i la Penya Migjorn… i la mar al fons!

Baixem per una senda sota una cinglera rogenca, i per terres més desertitzades, fins a una planície de bancals i algunes casetes penjada sobre Onil. L’últim tram de baixada ens porta per la coveta de Santa Quitèria fins al poble. Dins d’ell destaca el monestir de Montserrat, quasi al capdamunt del nucli urbà, completament abandonat i en un incipient estat de ruïna. I d’allí als cotxes sols ens queda carreronejar per Onil.