Les Rutes del Centre: Serra del Carxe pel barranc del Saltaor – Múrcia 23-3-2025

Després de dies i dies de pluja, previsió de fred i alguna gota per al dia d’avui, de bon matí, camí de terres del nord de Múrcia ens sorprén un matí radiant i assolellat, encara que amb temperatura de quasi ple hivern. Ens desplacem a una zona que podríem qualificar com de desert demogràfic, amb milers d’hectàrees d’ametlerars, vinyes i oliverars sense a penes cap construcció, per una estreta i regirada carretera. Una pista entre verdíssims sembrats assaonats pels darrers temporals ens duu al peu de la serra del Carxe, on deixem el cotxe i ens enfilem per una senda buscant el barranc del Saltaor. Eixim de nou a la pista i als pocs metres, passant la cova de la Pólvora, totalment solsida, continuem per un camí ascendent que ens deixa al fons del barranc.

A poc a poc veiem com aquest dia tan ras esdevé un miratge, i conforme avancem pel barranc, el cel va cobrint-se de núvols, i a penes tornem a veure el sol al llarg del matí. Però ens encisa el barranc, amb una vegetació selvàtica i alguns salts rocosos que haurem de salvar. Molta molsa reverdida per les pluges, rodals de carrasques i coscolles, algun que altre marfull, lligaboscos, galzerans, arborcers i la rara Cistus laurifolius, tot entre densos pinars.

A mitjan pujada desemboquem a una pista amb un pouet emblanquinat vora barranc, i després de consultar el wikiloc decidim seguir barranc amunt, on muda de nom, denominant-se a partir d’ací com barranc de la Guarafia. L’espessor del bosc va minvant conforme pugem, més que res, per alguna nevada que ha tombat gran quantitat de pins, acuradament tallats amb motoserra i escampada llur llenya sobre la terra per tal de previndre l’erosió. És ací on descobrim una raresa botànica molt escassa per aquestes muntanyes: la boixerola. Esmorzem en un recés abans d’eixir a la carena, ja que escoltem el so del vent per les altures, i prompte eixim a una pista.

No la seguirem massa temps, i triem una senda carenera amb la cresta principal del Carxe ja davant, coberta de carrascars arbustius i uns rodals de pinar relíctic de pi negre amb exemplars quasi centenaris que van sucumbint a l’inexorable canvi climàtic. A un costat i a altre de la senda veiem pedreres excavades, que a poc a poc la vegetació va colonitzant de nou. I des d’un collat una senda d’anada i tornada ens duu al cim, on hi ha un refugi de pedra i fusta obert, el piló del cim i diverses antenes. Les vistes cap a totes bandes s’amplien, de forma que tant veiem per llevant l’Aitana o el Menejador com per tramuntana el Mugrón i el Puntal de Meca, o cap a ponent la pràctica totalitat de les grans muntanyes de Múrcia i Albacete: Espuña, Ricote, el Oro, Moratalla, i fins i tot, els Calars del Mundo i de la Sima nevats. El vent fa que no romanguem allí més temps del necessari per a les fotos de rigor i davallem ràpidament al collat anterior, i des d’ell a un pou de neu restaurat fa poc de temps. Recorrem un sector de pins pinastres de repoblació que també han anat morint, i prop dels pins negres adés esmentats. Alguns pocs exemplars recentment plantats han sobreviscut a la sequera tan intensa de l’any passat, i són l’esperança de la presència d’aquesta espècie al Carxe, on el clima fa cada any més dificultosa la seua vida.

Una pujada forta per un camí que comunica unes pedreres amb altres ens porta de nou a la pista, que abandonem prompte per una senda que encara puja una mica fins a una replana des d’on tenim una magnífica vista d’aquesta boscosa ombria. I de sobte, ens veiem davallant per una costera gairebé vertiginosa que en un tres-i-no-res ens baixa a la pista a dues altures diferents, anant a parar de nou a la cova de la Pólvora, i d’allí, per la senda d’inici, al punt on teníem el cotxe.

En menys de mitja hora baixem al Pinós, on teníem encarregat el dinar. Un aperitiu generós a elecció de la casa, una amanida i una típica paella pinosera d’arròs amb conill i caragols. La Casa de la Música, seu de la “Unión Lírica Pinosense”. Un lloc per a tornar- hi en altra ocasió.