Les Rutes del Centre: Ombries del Maigmonet i el Maigmó – Tibi (FdC 37) 10.2.19
De vegades, els indrets més sorprenents els tenim al costat de casa. Avui, un dia quasi primaveral, ens desplacem pel camí del Balcó d’Alacant i encetem l’itinerari pel camí de la Menta, ja conegut d’altres eixides. Anem remuntant-lo fins topetar-nos amb la bassa contra incendis i la pista asfaltada que ens portarà a les antenes del Maigmó. Allí busquem un racó resguardat del vent que corre per la carena i esmorzem de cara al gran cim, la mar i la part baixa de la Foia de Castalla. Un esmorzar que, amb tot el que cadascú aportem, acaba convertint-se en un àpat.
Baixem per la senda que porta al Maigmonet, però no hi farem cim. Una mica abans, ens desviarem per una meravellosa senda ombrívola entre carrascars i pinars, esguitats d’arborcers i nogueroles, ara sense fulla. Veiem gran quantitat de pins trencats i tombats per la nevada de fa 2 anys, i ja davall del Maigmonet, passem per 4 runars, desembocant poc després a la pista que puja al collat de l’Eixau, i que nosaltres seguirem costera avall fins tornar a la carretera del Balcó d’Alacant. Però el nostre recorregut per la carretera serà breu. En arribar a un talús de grans blocs de pedra comença la part més aventurera de la ruta. Deixem la carretera i ens endinsem per un enlairat runar encaixonat entre parets calcàries. Aquest barranquet compta amb dos exemplars únics de cirerer de Santa Llúcia, l’un al principi de la pujada i altre, que ja veurem a la tornada. Tot i estar quasi a mitjan febrer, encara conserva algunes fulles. Però la riquesa botànica d’aquest ocult racó és molt més gran i desconeguda: 4 espècies de falgueres, rusc o galzeran, dues espècies de lligabosc, una d’elles molt escassa i de fulla caduca, heures que s’enrosquen en els troncs i les parets rocoses, i si venim a principis de tardor, l’aster de muntanya i diverses espècies de bolets… I una vegada superat un salt que haurem de grimpar, pel mig d’un dens carrascar eixim a un collat des d’on acabarem l’ascensió al Maigmó.
Al capdamunt, el vent és insuportable, i alguns de nosaltres ens estalviem el vertiginós pas cap al cim. Poc de temps hi podem romandre allí, i davallem cap al Balcó d’Alacant per la senda “de tota la vida”.
La tornada, ja molt més pausada, la farem per la pista, fins al punt on havíem començat a pujar pel runar. Ara continuarem el barranc avall, i ens depararà més sorpreses. Serà on més quantitat i varietat de falgueres podrem observar, i com ja havíem dit, l’altre cirerer de Santa Llúcia als primers bancals cultivats. Però no els arribarem a xafar, sinó que per un dels bancals erms arribarem al pou de neu del Maigmó, que no tothom coneixia, tornem a la carretera, i de seguida ens trobem amb els cotxes, donant fi a aquesta curta, però intensa excursió.
