Les Rutes del Centre: Benicadell per la Canal, 17.12.17
Arribem de bon matí a Gaianes, punt inicial de l’excursió, on deixem els cotxes. Estem a uns 400 m d’altitud i hem de pujar al cim del Benicadell, a 1104 m, a través de la Canal, la llarga i empinada tartera que ens ha fet qualificar d’alta la dificultat d’aquesta excursió, la darrera de la tardor d’aquest any 2017.
Només baixar dels cotxes, l’anècdota la protagonitza Leonardo, que en veure’ns aparcar davant de sa casa, ix amigable a conversar amb els nouvinguts. Entranyable, d’una edat avançada, l’home ens comenta que de jove ha pujat al cim “per tots els costats”, alhora que, inesperadament ens mostra la seua preocupació per les notícies que està sentint de Veneçuela, víctima potser de la propaganda més manipuladora i televisiva.
Comencem, doncs, la caminada, a la recerca del carrer de l’Hort, seguint el qual desembocarem posteriorment al camí del Barranc del Port, en direcció a Beniarrés. Cal recordar que ens trobem en la frontera entre el Comtat i la Vall d’Albaida, comarques comunicades en aquest punt pel port de Salem.
El camí està asfaltat, discorre sobre la cota dels 400 m, i ofereix un agradable passeig entre els dos pobles. El dia és magnífic, fred i assolellat, convida a caminar i gaudir d’unes precioses vistes de la conca del riu Serpis. Passem una fonteta, amb la corresponent àrea recreativa, un raconet de berena i calma. Quan portem uns 3 km de recorregut, entrant ja al Barranc del Port, trenquem amunt, un primer esglaó que ens deixarà a poc més de 600 m d’altura. Estem a la partida de la Ribera.
La Canal impressiona des d’ací. Són 500 m que cal ascendir, ajudant-nos de les mans en algun moment, donat el pendent i l’obstacle afegit de les pedres soltes que entapissen el fons. Les parades per recuperar l’alé comencen a sovintejar. El silenci, també. Aprofitem els moments de descans per observar i preguntar-nos pel nom de les plantes de la tartera, tot destacant la ruda, que ens empudega amb tanta facilitat en xafar-la. Algun exemplar d’herba pudenta afegeix també un accent aromàtic a la pujada.
Hora d’esmorzar. Ens aturem en un petit replà, a uns 1000 m d’altitud, i saciem un apetit ben guanyat amb l’esforç. Després del descans, només uns 100 m ens separen del cim. En un moment hi som, allà. Coincidim amb alguns altres grups, el Benicadell és muntanya coneguda i freqüentada, encara que tots havien pujat des de Beniatjar, pel vessant nord de la serra.
Les panoràmiques són impressionants. No debades aquest cim gaudeix d’una fama antiga i estesa entre el món excursionista valencià. Un clàssic com Rafael Cebrià ho destaca en la seua obra “Montañas Valencianas”. Allà baix, l’albufera de Gaianes manté un volum apreciable d’aigua, malgrat la sequera d’aquesta tardor. Un oasi ornitològic, aquesta llacuna endorreica, tan original i propera al riu.
Després de fotografiar-nos convenientment, sota un cel blavíssim, iniciem el descens. Ara baixarem pel pou de neu i el camí directe a Gaianes. La visita a la cava resulta imprescindible, una representació majestuosa del món de la neu valencià que tant ens sorprén ara, quan les nevades escassegen. Aquella “petita edat del gel”, com és coneguda, entre el segle XVI i el XIX, va proporcionar monuments etnològicament importantíssims. Gaudim tranquil.lament les restes tan ben conservades d’aquest pou de neu de Beniatjar.
La resta és baixada ràpida, des del coll on un pal indicador assenyala el camí. Migdia a Gaianes. Una cerveseta, i el propòsit de tornar a dinar el famós “conill espatarrat” que fan ací. No tardarem.
