Les Rutes del Centre El Comptador- el Goleró-Racó de les Tovaines – Benimantell (Marina Baixa) – 1.3.20

Amb la frescoreta del matí, anem juntant-nos amb les salutacions corresponents; a l’hora convinguda eixim i ens dirigim al punt d’encontre, on hem quedat amb altres companys, ja a la Vall de Guadalest. Tots junts, deixem el cotxe al camí del Comptador, que comença exigent i ens du a aquest emblemàtic punt de l’est de l’Aitana. Des d’allà, seguim amb una breu baixada i anem planejant per la falda del Carrascar fins la Foia Sirventa, amb algunes cases habitades. Prompte apleguem al Passet del Goleró, un estret que salva un considerable desnivell amb una senda que fa ziga-zagues i que s’endevina antiquíssima. Fem una aturada per contemplar les espectaculars vistes –l’imponent Puig Campana, els Crestalls…- i pegar un mosset.

Reprenem la marxa i passem per Sanxet de Baix, un maset que van intentar rehabilitar però que no es va veure finalitzat, té una gran bassa amb una bona aportació d’aigua corrent. Llàstima de masos. Seguim endavant i passem pel mas de Morer, on està establerta una comunitat budista –una companya ens conta que a Nepal es va trobar un lama que coneixia Benimantell i aquesta comunitat; graciós, no?-, la Font de Morer, recuperada, presideix un bonic racó i ragen uns bons dolls d’aigua. Passem per alguna altra construcció de la comunitat i apleguem al mas de Papatxí; tenim a la dreta el Penyó Cabal, que mostra una preciosa ombria. Sanxet de dalt, derrocat, és l’últim abans de mamprendre una breu baixada i acarar l’est d’aquesta magnífica Aitana. Prompte apleguem al Salt, que encara regalla aigua –fins no fa molt saltava- i de seguida comencen els penya-segats; al poc apleguem al Racó de les Tovaines, un dels llocs més espectaculars d’aquest massís; una vegetació selvàtica deixa pas a una única senda, sense opció d’abandonar-la; l’amfiteatre de roca vertical ens deixa a tots bocabadats, tant als qui ho coneixíem com als qui no; la immensitat de roques i formacions encara continua una bona estona; la sensació d’estar en un paratge monumental és general; crec que no té cap figura de protecció, però si és així, es deuria de demanar. Un helicòpter aturat en l’aire, per la zona de la via ferrata del Ponoig, ens fa pensar en algun rescat… Tant de bo no siga res.

A poc a poc ens acostem als cotxes i ens dirigim a per una suculenta olleta de blat, plat que està fent famosa aquesta preciosa Vall de Guadalest, per si li faltava algun atractiu. Després del dinar, i d’algunes divertides contalles populars de la Vall, encara vam fer una trepada ràpida a la Penya del Castellet, al nord del Castell de Guadalest, esperó central de tota la Vall, amb una vista circular insuperable. Sempre que venim a caminar per aquests paratges marxem amb una sensació de plenitud i d’estima per la nostra Terra.

Gràcies, Joan!