Les Rutes del Centre: Castells d’Aixa i l’Ocaive – Pedreguer (Marina Alta) 10.11.24

La tardor segueix avançant i avui ens desplacem a la Marina Alta, un dels nostres paradisos diànics, enguany molt malmesa per la sequera, i és que pel camí comprovem els estralls que aquesta ha causat sobre els seus pinars. Per sort, unes pluges que arriben ja tard humitegen la serra que recorrerem.

Eixim des de les proximitats de la Llosa de Camatxo, una pedania del terme d’Alcanalí, on havíem quedat amb Juli, gran coneixedor de les Marines. Ens alegra retrobar-nos amb ell, ja que sempre aprenem de la seua experiència. Anirem per una ombria de certa frondositat de pinars, carrascars i multitud de bancals que han anat restant erms progressivament. Passem per la font d’Ocaive, prop de la qual hi ha un garrofer multicentenari, i a poc a poc ens apropem al primer dels dos castells d’aquesta excursió, situat estratègicament, com un niu d’àguiles, damunt d’un gran tallat rogenc de roca foradat de coves. Una pujada intensa ens porta a aquest privilegiat mirador, des d’on contemplem la mar, el Montgó, la Segària, els pobles de la Rectoria de Ràfol i els més apropats a la mar, així com la barbàrie urbanística que ha deixat la Marina Alta farcida de milers de xalets. El castell ha estat restaurat, o millor dit, reconstruït, sense massa encert.

Ara seguim l’ombria cap a un collat on passem per un maset en ruïnes i un pou que encapçalen una vessant completament abancalada. Els nostres avantpassats aprofitaven fins a l’últim pam de terra per traure queviures. Tots els seus esforços en bastir ribes i dominar la muntanya han caigut en l’abandonament, els pins i les argelagues recuperen el seu territori, i aquelles històries de supervivència, que al cap i a la fi són part de la història del País Valencià, van passant a l’oblit.

Esmorzem i avancem ja quasi per la carena de la serra, amb Eivissa a la llunyania. Els coscollars de solana ocupen la pràctica totalitat de la seua superfície, alternats amb llentiscles i margallons, i així arribem al cim més alt, on romanen les escasses restes de l’altre castell: el d’Aixa. Sols algunes alineacions de pedres, restes de parets que serien els murs d’aquesta extensa fortalesa i un aljub. Un dels millors atansadors de la Marina Alta.

Des del castell d’Aixa davallem al collat que forma aquest turó i el Tossal Gran, i per la solana a un altre de menor altitud, amb la vall de Xaló i Bérnia davant. Des d’aquest segon collat continuem baixant per una ombria boscosa sota grans frontons rocosos blanquinosos i grisencs, la font de la Parra, i entre dolços bancals de llimoners i oliveres tornem a la Llosa de Camatxo. La ruta ha sigut llarga i exigent, i ens mereixem un bon dinar, que tastarem al ja conegut per nosaltres restaurant Cal Nay, de Beniarbeig. El riu Girona porta aigua, després de molt temps…