Tot i que procurem no repetir excursions, avui recorrerem el mateix camí que vam fer fa just 6 anys. Una pujada exigent. La més dura de les que hi ha per a pujar al Benicadell: el barranc del Regall.
Comencem des de Gaianes per un plàcid camí asfaltat en direcció a Beniarrés, entre grosses oliveres. Moltes d’elles són multicentenàries. I així ens aproximem, encara que sense arribar-hi, al poble de Beniarrés. Poc després de creuar el barranc del Port, on en una xicoteta àrea recreativa naixen tres fontetes, comencem a pujar, sempre entre oliveres, per un camí recentment asfaltat.
Després d’algun dubte que solucionem sense complicació ja ens veiem dins del barranc. Allí comença l’aventura. Ens espera una hora de pujada entre les dues crestes del Benicadell.
A mitjan ascens hi ha un breu replanell on pararem a contemplar la pràctica totalitat de la vall de Perputxent, amb el pantà de Beniarrés al mig. Encara hi ha bones vistes, ja que endevinem que al cim trobarem una boira densa que, malgrat l’hora, no acaba de desfer-se. I seguim amunt a mesura que podem. La senda no té pèrdua, però suposa un esforç físic constant. Ens recorda una mica al Carreró del Puig Campana pel seu pendent, que en algun tram arriba a discórrer per un runar. I ja superat aquest tram parem a esmorzar. La sorpresa és veure sota les roques una parella de voltors. Però segons anem observant ja en són quatre, sis, vuit…! I un grupet de cabres per la cresta. La boira que ve des de la Safor creua el port de Beniarrés i penetra al Comtat a espentons, tapant-nos de tant en tant la vall. I després d’esmorzar, veient que eixa boira cobreix el cim i ens impedirà veure res des d’ell, defugim l’últim tram de pujada i seguim en direcció a la nevera, que de poc ens passa desapercebuda. De fet, retrocedim un curt tram de senda per anar a veure-la. De totes les que hi ha al Benicadell és la més enlairada, i també la millor conservada.
Al següent collat hem de deixar la carena i començar la davallada per la senda que ens porta a Gaianes. Alguns trams esdevenen vertiginosos. Altres van protegits per la presència de pins que ens ajuden a baixar agafant-nos d’ells, i altres van baixant ribes de bancals erms des de temps immemorials. Encara resisteixen les oliveres que fa dècades ja ningú treballa.
Ja fora de l’abast de la muntanya eixim a un camí que poc abans d’arribar a Gaianes passa per una ermita ombrejada per pins i xiprers, i d’allí, al poble.
Amb aquesta etapa reina acabem l’any i esperem gaudir d’un 2.024 de nous reptes muntanyers.
