L’Alba de Valor, Castalla 22 d’agost de 2018
Els estels refulgien brillants a les 5.30 del matí i al punt de trobada del Portell de Catí la colla de gent vinguda de tot arreu es despertava amb salutacions i abraçades, disposta a ascendir a l’epicentre de l’alt de Guisop en homenatge a Enric Valor. La matinada de molts s’unia amb la son dels més menuts, uns xicots de set, huit i nou anys. Maremeua! Aquests sí que són ben valents!! Era el comentari general.
Encenguérem les llanternes, moltes nuades amb cintes als caps, i emprenguérem la dura pujada per la carena, amunt amunt. Planaven pel meu cap les aventures d’Esclafamuntanyes, rondalla valoriana que havia llegit abans de gitar-me. Mentre la lluna badallava, em delitava rememorant els herois populars, imaginant les misterioses aparicions d’aquell gegant entre la sutja de la paella… Somniava encara amb pous per explorar, al final dels quals hi havia les portelles desitjades que guardaven les bellíssimes princeses encantades. I sentia al meu dins l’amor pur de Rosa Darrerina, el fruit més dolç de tots. Al davant, les llanternes a males penes encenien un parell de passes, i la nit calmada embolcallava l’escena. Al darrere, una processó de lluernes de llargada considerable delatava la gentada que hi érem.
-Sembla la peregrinació de les Useres… A ull nu, una cinquantena! va comentar entre el silenci magnètic el president del Centre Cultural Castellut.
En la primera parada, recordàrem les paraules d’Enric Valor: la foia de Castalla és una de les comarques més ben definides del País valencià puix la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses muntanyes enmig del qual s’alça una pleniplanura de sis hores llargues de travessa… La veu d’aquell mestre que amb paraules pintava els paisatges em dibuixava al davant el somniat reialme de Bucària, talment l’havia imaginat, amb un castell retallat i l luent. Des d’aquelles altures quasi a tocar del cel, Cassana, Ivarri, Tivarri… semblaven poblets d’un betlem. La fortalesa medieval de Cassana s’entreveia a la llunyania, amb les seues torres imponents damunt el tossal, relluent de groc daurat, enmig de les carreteres de fanals que creuaven el terme. Més enllà cap a tramuntana s’endevinaven els dominis del rei Astoret. Quina màgia enigmàtica des d’allà dalt, tan de nit. El món de dracs, princeses i herois, gegants i bruixes, monstres, vents, dimonis… es despertava en la consciència de tots mentre guaitàvem mil·limètricament l’ampla vall estesa al davant nostre en tota la seua magnitud.
L’arribada al pou de neu del Carrascar ens recordà l’antic ofici de nevaters. La faena dura, vinga d’arreplegar cabassos de neu i llançar-los al clot fondo. A tants cabassos, tants sous. Vaig mirar cap al cel: Sant Pere ens vigilava assegut a la butaca per por que algun llaurador llest l’enganyara i li la furtara.
Per la baixada dels bancals de l’altet de la Perdigonada, a l’altra banda de ponent a les cases de Planisses, el seguici es va estirar i es formaren xicotets grups. Llavors vaig veure el prodigi. Al meu davant hi anaven les raboses, Comencilda, Secundina i Acabilda, i el compare llop; més darrere venien les bruixes d’Alcalà, amb la Safranera i el seu fidel ajudant, Queroset de la Safra. I el dimoni Capralenc, i tota la seua gentada de l’infern amb la vellarda endolada dels terribles queixals. També hi era l’oncle Porra amb l’escopeta, i el jugador de Petrer, i Al- Favet i Al-Maduix amb les aixades que devien tindre les hortes a prop. El ferrer de Benigembla, un llenyater de Fortaleny i l’albarder de Cocentaina avançaven en silenci. Els veia clarets a la llum de la lluna. Aquells personatges que donaven vida a les històries dels nostres iaios a les llargues nits d’hivern vora el foc eren allí per tot el camí, acompanyant-nos en una ruta tan deliciosa com màgica.
La volva celest començava a clarejar per llevant, infinitament darrere de la Serra mare, l’Aitana, i retallava nítidament les carenes i les serralades. Imaginava l’interessant treball de l’astròleg del regne, Jeremies de Camara, qui cartografiava constel·lacions, estudiava les forces còsmiques i cercava usos i misteris de les energies irradiades per les tempestes, les alineacions de planetes i constel·lacions i les forces dels rellamps. La meravella que havien descobert els seus antecessors antics es tornava a manifestar cada 22 d’agost, en un homenatge on es fonien el país, el paisatge i el paisanatge, tot just quan l’astre brillant es retallara sencer anunciant un nou dia. Era l’instant precís i calia estar al lloc. Com cada aniversari, l’essència a romerí, sajolida, timó… batejaven la renovada unió i assaboríem letament i amb delit l’entrada a la porta màgica de l’“Això era i no era…”.
Només quedava la part final, intentar ascendir les dos costeres empinadíssimes que menaven al pla del Guisop, abans que badara la llum. Calia l’últim esforç, conjurar-se a Arrancapins, demanar per Salima, la fada de la llacuna, trencar alguna nou que em donés energia per ascendir-hi. Esperàvem el moment únic, la naixença perfecta del sol, per embadalir-nos en el llimb de llums, besllums i rerellums que trufarien l’horitzó de tonalitats bellíssimes. Tal meravellat hi era que juraria haver vist el gegant Passaponts, que devia arrossegar una enorme destral tapada amb una funda negra. Més enllà em va semblar copsar el vent de Llevant que s’amagava per darrere una sabina, i al momentet una suau brisa de meravella m’acaronà cos i esperit, i albiràrem el primer besllum, i lentament van anar creixent els rajos per l’horitzó a l’esquena de la serra de la Carrasqueta, retallada de foscor. Amb el sol naixent, estava naixent també Enric Valor, en alguna casa del carrer major. Aquell infant estava destinat a poblar els somnis de xiquets i grans mitjançant les velles contalles que escoltava. I havia trepitjat aquestes serres, car vivia al mas de Planisses, a aquella valleta que es mostrava entre l’espès pinar mediterrani. Era el segon germà d’una família lletrada que s’estimava el paisatge, la climatologia, la terra i la gent, tant que va contar-ho amb l’art dels adjectius, combinant la deliciosa imaginació d’un caçador de muntanyes, la precisió de detalls d’un gran curiós i la naturalitat d’un savi de la seua llengua, el nostre valencià.
La veu d’una dolçaina inicià un cant meravellós. Des de les altures, s’enlairaven les melodies, a dos veus, i els tabals les escampaven en volaines fins al Maigmó, allà passat el punt cardinal de migjorn, imponent com un blavenc ganivet. I pertot arreu, cap a la Serrella, i cap on vivien les velletes de la Penya Roja, l’immens cap de lleó que mira cap a l’ampla mar, d’argent i or, ressonava per les serres meridionals del Sit i la Cresteria, i mar enllà, cap a ses Illes, on sabia que les escoltaria també la Mare dels Peixos. Un trenc d’alba més, els valents de Valor retien homenatge al mestre d’encants, un enamorat de les paraules, un savi compromés amb la terra, la natura, el país i la nostra estimada llengua, en una fusió tel·lúrica, líquida i airegívola. Quan acabaren les dolçaines, prenguérem algunes fruites a mos redó, un traguet de bon vi negre, herbers de la terra i pastes dolces. Era el moment del brindis. I vet aquí que, de sobte el gegant Passaponts, que s’estava unes passes enllà va tirar mà a la funda i, del que pensàvem que guardava la destral, en va traure una guitarra. Es va llevar la màscara i !Oh meravella! Que el tal gegant no era altre sinó Andreu Valor, el nostre cantant estimat i admirat, qui va entonar el poema “Sense la terra Promesa”: “aquesta terra t’ha donat la sang, i l’estimes; aquest poble t’ha lliurat l’alfabet, i el respires; aquesta terra t’ha donat la vida, i la dignifiques, aquest poble t’ha donat la història, i l’aprofundixes (…)”.
Per huitena vegada, la colla del Guisop contemplàvem la inabastable perspectiva de serralades, tossals i fondalades. Un matí més escampàvem la flaire de l’escriptor castellut, embriagats lumínicament i màgicament. El zenit de l’emoció s’havia conquerit profèticament.
I iniciàrem la davallada cap als cotxes, amb els esperits encara entelats per si havia estat una fantasia o una realitat. Castalla, la nova i la vella, la camperola i la senyorívola, ens rebia amb un bon esmorzar. Al capdamunt de la torre Grossa del castell, cinc banderes, amb la mora i la cristiana, onejaven altives i en deixaven constància, un any més, d’aquesta meravellosa passejada.
Carles Durà
