Alba de Valor, 22 d’agost de 2019
La pluja abundant de la nit, amb uns ruixats potents i persistents, feia perillar l’ascens a l’Alt de Guisop. Per als qui en vacil·laren però, la previsió era magnífica i aviat corregué el whatsApp: tindrem sol, bona temperatura, uns camins sense pols, blanets i amb una flaire impagable. La serra devia haver quedat molla i escamparia -com mai- olors profundes, balsàmiques, extraordinàries.
Després de les disteses i desitjades salutacions (moltes cares desconegudes) confitades per una lluna minvant, cap a les cinc i mitja de la matinada iniciàrem la pujada des del portell de Catí. Em vaig quedar al final, tancant l’expedició darrere dues persones ben entrades d’edat a qui se’ls feia difícil la costa. Els hi anava enllumenant el pas amb la llanterna mentre enraonàvem, entre esbufecs i alenades, sobre la frescor de la matinada, la geografia i el paisatge de la foia que com un grandiós amfiteatre s’estenia a la baixura; parlàvem dels gaspatxos, de la llargada de la ruta, de l’hora prevista del trenc d’alba i d’altres peculiaritats sobre l’homenatge que des de fa nou anys consecutius li brindem a l’escriptor castellut.
S’oïen paraules que ressonaven pels pregons barrancs, ecos de converses animoses que rebotaven per les cingleres i m’hi arribaven amuntegades. No les acabava de copsar en la meua ment encara enlleganyada. Guaitava a la meua esquena, no fora que quedaren alguns ressagats. Debades: l’espessa boscúria a males penes deixava entreveure un camí solitari, i ningú que no fóra més valent que Passaponts hi podia transitar en aquella deshora. Potser era la meua ment que em portava les rondalles de la infància, potser la frescoreta i l’atmosfera netíssima em volien transmetre algun misteri del més enllà.
Al punt del Pou del Carrascar ens vam aturar per reprendre l’alé. Vam escoltar unes passes. I a poc a poc entreveiérem una figura gegantina, que se’ns atansava a gambades. D’entre la foscor emergí de sobte Jordi Raül Verdú, el rondallaire hereu del mestre Valor, incansable feiner i muntanyenc que, entre d’altres treballs, reescriu les rondalles valorianes per al públic infantil i les regala en sessions de contacontes. Llavors vaig comprendre que les veus no eren altres que les seues, que per art de màgia les nostres ments s’havien sincronitzat i m’havien induït a somniar les fantasies de les seues narracions rescatades de l’oblit a la vora de la llar.
Encaixàrem, s’uní a la nostra rereguarda i continuàrem l’ascens mentre anava identificant-nos la volva celeste (home que sap mirar el cel, troba la drecera): ací les Hespérides i Urà, allà la Casiopea i l’Ossa major, en la constel·lació de Sagitari… Els estels nets espurnejaven a tocar nostre i dibuixaven un cosmos de meravella. El pas era lent i ens hi quedaven endarrerits, no arribaríem a l’eixida del sol. Baixant l’alt de la Perdigonada, quan comença a planejar, haguérem d’accelerar fins al penúltim ascens del caminoi que ens menava amunt amunt. L’esforç era considerable per a l’edat dels acompanyants i havíem de fer descansetes. L’últim tram, el més empinat, es preveia esgotador, però la il·lusió d’assolir el cim els infonia forces per continuar-hi: vinga! Carmen, Josep, ja quasi hi som! Un últim espentó! I la dona i l’home, recolzats al seus bastons i amb una voluntat colossal, encara en treien forces: un pas darrere l’altre, a pleret, mentre les primeres clarors ja despuntaven per darrere la Carrasqueta.
A dalt, el gran grup ens hi esperava. Un pas, un altre, una respirada, queden cent metres i potser farem tard. Vint passes, deu… I justament, en arribar al capdamunt, irromp el redoble del tabal i arranca la dolçaina. Carme, de Beneixama, i Josep, de Petrer coronen la lloma. El sol comença a despuntar: justet, hi hem arribat tot justet. I entre que ens dessuem i recuperem el batec, contemplem la il·lusió del paisatge, el sol naixent, la renovació de la vida des de les altures, l’Albada de Valor. Quina fruïció per a tots els sentits! Fem el rogle tradicional a l’ereta del Guisop i el mestre de cerimònies, Vicent Brotons, fa la benvinguda: Bon dia i salut, valorianes i valorians, amics i amigues dels paisatges i els cors enlairats… Benvinguts a l’aniversari de Valor, al caliu del mateix sol que enllumenà el naixement del mestre castellut fa 108 anys…, qui pertanyé a una generació fonamental que assumí en temps d’urgència i oblit de les cultures minoritàries la tasca anònima i difícil de fer perdurar la memòria de les nostres arrels a les generacions futures, amb un sol objectiu: donar vida al fet més propi i universal com és la identitat nostra (…).
L’horitzó immòbil de les serralades ens vigila, la claror intensa de l’agost ens escalfa i un airusseu humit consagrat d’aromàtiques herbes i penyals infinits ens convida a renàixer dempeus mentre s’expliquen algunes demandes que la Càtedra E Valor de la UA té ideades: la creació de la Casa Museu al c/ Major de Castalla, la gestió pública de la valoriana heretat de Planisses, la commemoració dels vint anys del seu traspàs a la Universitat de València el pròxim 13 de gener… Hi ha paraules en record de Carme Miquel i Lluís Alpera, altres mestres que ens deixaren fa poc, exemples de compromís amb la terra i la llengua.
Carme, ja recuperada de l’atlètic esforç, inaugura la sessió de lectura amb un fragment de Temps de Batuda. La seua veu vacil·lant per l’emoció i l’esgotament s’erigeix nítida i brillant. Quan acaba, la mire i li note un esguard translúcid i cristal·lí. S’ha emocionat. Alguns voluntaris continuem les lectures, cada trobada més i millor: versos enlairats de Vicent Luna, paraules d’Antoni Miró, fragments de les rondalles, descripcions de la novel·lística de Cassana… Tot plegat ens convida a traspassar l’espai i el temps en un senzill acte ple de sentiment . Arriba el brindis tradicional amb herberets i licors de la terra que Maria Conca, professora de la U.València, s’encarrega de celebrar. La nostra Muixeranga per la colla El Terròs i la foto grupal -en la qual contàrem més de huitanta persones- posà el punt final a l’homenatge.
Començàrem la davallada. Igualment em vaig quedar al darrere, per acompanyar els més majors del grup. Sendejant cap a Planisses, Carme va relatant les sensacions que havia viscut i com d’orgullosa se sentia. Jo me l’escoltava embadalit mentre l’ajudava: tens una mà forta i ferma! Tenia setanta-cinc anys i una salut envejable. Ella, que mai no va anar a cap escola en valencià i va aprendre a llegir amb les rondalles del mestre davall l’ombra d’una ufanosa carrasca em confessà un secret: mai no havia llegit en la nostra llengua en públic. Allà dalt, en l’epicentre màgic de l’Alt de Guisop, tan serena, tan segura, tan satisfeta, havia complit un somni I del rostre li floria un bell somriure. Jo n’admirava la proesa i li aplaudia la seua complaença.
Després de l’esmorzar, ja a casa, no podia llevar-me del cap la seua imatge llegint Valor: la mar es veia com una franja blava i remota que s’omplia d’or fos i de plata bellugadissa per davall del punt on s’aixecava el sol. Allà lluny, s’obria el Mediterrani… Des de llavors, el record de la seua pujada titànica, el ressò de la seua veu candorosa, serena, pausada, el seu esguard emocionat se m’han enganxat a l’ànima i m’han inoculat un desig vehement de viure, de complir molts anys ni que siga per tornar cada any a este cel del Guisop i acompanyar totes les Carmes i els Joseps que vinguen a esta trobada lluminosa.
És un plaer escoltar-se la veu de les altures, reverenciar i olorar la vida que cada 22 d’agost queda beneïda per la paraula, la llengua, la terra, el sol, la lluna, la flaire, la suor, l’herbero, la mar, els astres… i eixe tast d’esperança cultural íntimament renovat, il·lusionadament consagrat. En benefici propi i de tot el poble valencià. L’any que ve, si els déus són favorables, hi serem de nou per renovar l’esperit d’Enric Valor.
Carles Durà
