Les “IV Jornades d’aproximació a la nostra història” donen a conéixer quatre esplèndids documentals.

Entre abril i maig de 2015 van tindre lloc les “I Jornades d’aproximació a la nostra historia”. Van ser quatre els actes que les conformaren: una conferència sobre les empremtes de la cultura ibèrica al castell de Castalla, el documental sobre la república “La utopia desarmada”, la conferència “La transició democràtica al PV: un període conflictiu”, i les tancava una xarrada sobre la repercussió del Decret de Nova Planta als municipis valencians del segle XVIII.

Les II Jornades es van dur a terme el mes de novembre de 2017 i van girar al voltant de la Guerra Civil. Vam comptar amb dues exposicions, amb la conferència “Sobreviure a la repressió franquista”, amb un recital dedicat a Miguel Hernández, i com a cloenda una taula redona: “Una vella guerra vista per joves historiadors”.

El mes de maig de 2021 s’esdevingueren les III Jornades. Van ser tres interessants conferències, una primera sobre les pintures rupestres de l’arc mediterrani, la segona sobre les Germanies al món rural, i la tercera sobre els llocs del final de la Guerra Civil a les comarques alacantines. Aquesta darrera va ser precedida per la projecció del documental “La sardina i la sirena”.

I arribem a novembre de 2023 i a les “IV Jornades d’aproximació a la nostra història”. Aquestes jornades oferien la novetat d’estar constituïdes per la projecció de quatre documentals.

El primer documental (projectat al saló d’actes de la Casa de Cultura divendres 3 de novembre), “La tres muertes de Teófilo del Valle”, està centrat en la mort d’un jove treballador a mans de la policia a Elda, durant unes revoltes i protestes dels treballadors que van tenir lloc el febrer de 1976. Per parlar del documental ens acompanyaren el seu guionista i director Manuel de Juan, així com la periodista i activista Llum Quiñonero. Tots dos van ser presentats pel petrerí Vicent Brotons, que va fer una introducció admirable.

“Las tres muertes…” és un documental de bella factura, impecable, que introdueix algunes escenes de còmic genials obra de Javier Esquembre. Fa un recorregut des de la revolta obrera a Elda, la injusta mort de Teófilo, el soterrar multitudinari, les conseqüències que va portar al policia que el matà, el desprestigi que patí Teófilo a fi que el crim quedara atenuat, la curta condemna de l’executor, la injustícia que es va cometre i que demostra que el 1976 el franquisme seguia ben viu. Acabat el documental, Manuel de Juan i Llum Quiñonero van respondre les preguntes que els adreçà el públic.

Divendres 10 de novembre, també al saló d’actes de la Casa de Cultura, es va projectar el documental “Et recorde Miquel: Miquel Grau i la Transició espanyola”, de metratge més aïna llarg (1:24.26). Havia d’acompanyar-nos la seua jove directora, Maëla Sanmartín, però no va poder ser. Sí que va ser present Aquil·les Rubio, professor d’Història i membre del Col·lectiu Tio Cuc d’Alacant, que va estar acompanyat per la castelluda Irene Mira, professora de la UA i membre també del Col·lectiu. Tots dos van fer una introducció al documental i aquest es projectà.

“Et recorde Miquel…”, com “Las tres muertes…”, narra fets de la Transició. Som ara en l’any 1977. El dia 6 d’octubre quatre joves, entre ells la periodista Llum Quiñonero, es troben a la plaça dels Estels tot posant cartells de la primera convocatòria de la diada nacional del País Valencià. Un dels joves, Miquel Grau, rep un impacte que li destrossa el cap: des de dalt algú li ha llançat una rajola, és el jove ultradretà Miguel Ángel Panadero Sandoval. Després de deu dies en coma, Miquel mor. El soterrar esdevé un dels actes més multitudinaris que ha conegut Alacant, però la policia irromp, carrega el taüt i se l’endú. Sembla que aquella demostració de solidaritat envers la víctima, que concentrava majorment forces de l’esquerra i el nacionalisme, molestava unes institucions encara ancorades en el franquisme.

La mort de Miquel assolí molt ressò quan el grup Al Tall li dedicà la cançó “A Miquel Grau”, que apareix en un LP publicat el 1979. Al documental hi ha una llarga intervenció de Vicent Torrent on explica com es va gestar la cançó homenatge sent a l’Aplec del Puig del 1977. Es va compondre tot agafant com a base el cant popular de les peteneres de la Vilavella (Castelló), un cant a capella.

Després el documental s’endinsa en els viaranys del procés a Panadero Sandoval, la condemna, les rebaixes de pena, i com és posat en llibertat després d’haver complit tan sols quatre del dotze anys a què havia estat condemnat.

Aquil·les Rubio diu, al mateix documental, que Miquel Grau representa totes les persones que han sigut, són i seran atacades per la barbàrie del feixisme arreu del món.

Més enllà de ser un testimoniatge dels fets luctuosos que patí Miquel Grau, el documental de Maëla parla de dues forces antagòniques. Una representa el poble, la llibertat, la tolerància, la solidaritat, l’empatia; l’altra (el feixisme) encarna les elits, la repressió, la intolerància, l’egoisme, l’odi. Una és civilitzada i pacífica, l’altra és fanàtica i violenta. Un cop finalitzà el documental, Aquil·les Rubio va respondre les preguntes del públic assistent.

“La Revolució del Petroli”, el tercer documental, es va projectar a l’Espai Jove de la Casa de Cultura divendres 17 de novembre. Es tracta d’un mini-documental de només nou minuts de durada. El castellut Juanjo Pérez García va presentar el també professor d’Història Diego Fernández, guionista del documental i membre del Col·lectiu Revolta 1873, grup que està portant endavant un projecte per commemorar el 150 aniversari de la Revolució del Petroli, efemèride que ha tingut lloc enguany. Aquesta va ser una revolta d’una gran importància històrica, és per això que el projecte, a més del mini-documental, compta amb unes unitats didàctiques, una exposició i un llibre il·lustrat elaborats per l’alumnat de l’IES Andreu Sempere, a més està prevista la creació d’unes rutes teatralitzades pels escenaris del fets. Tot açò es fa a fi de divulgar aquesta fita històrica importantíssima en el seu 150é aniversari, com hem dit.

Projectat el documental, Diego Fernández va fer una llarga intervenció on va explicar els fets més destacats de la revolta. S’han estés moltes versions d’aquests fets, la major part cauen en exageracions i falsedats. Per trobar la veritat el Col·lectiu Revolta va consultar el procés judicial, que consta de 30.000 fulls. Els fets apareixen narrats en novel·les com Júlia d’Isabel-Clara Simó i Si ha nevat de Paco Esteve, però es tracta de ficcions que no reflecteixen fidelment el que passà. Per no estendre’ns tot reproduint ací el relat que Daniel ens va oferir, convidem els qui n’estiguen interessats a veure el mini-documental “La Revolució del Petroli”, que poden trobar al Youtube. Després de l’exposició de Daniel, aquest va respondre les preguntes dels assistents.

Es tancaven aquestes IV Jornades amb la projecció del documental “Amado Granell, el valencià que va alliberar París”, que es va esdevenir al Saló d’Actes de la Casa de Cultura divendres 24 de novembre.

El castellut David Pérez Durà, professor d’Història, va presentar el periodista Juli Esteve, director del documental, que va fer una introducció interesantíssima d’aquest treball que ha estat emés dues vegades per À Punt (nosaltres el vam projectar amb l’autorització d’À Punt Mèdia).

Les aventures d’Amado Granell i la seua companyia, la Nueve, són memorables, apassionants (si açò és possible en un context tan cru i deshumanitzat com són les guerres). Nascut a Borriana l’any 1998, Amado Granell es va allistar voluntàriament per anar a lluitar a la guerra del Marroc o del Riff. Tenia vint-i-tres anys i va romandre huit mesos al front fins que el van fer tornar. Anys més tard, va combatre en la Guerra Civil, en l’exèrcit republicà, participant en batalles tan decisives com la de l’Ebre, la defensa de Madrid i en el front de Castelló. Va ser un dels milers de republicans que un Stranbrook de gom a gom va portar fins a Algèria. Allà va estar uns anys vivint en camps de concentració. A finals del 1942 s’allistà en l’exèrcit dels aliats, que estava reconquerint el nord d’Àfrica front a l’Alemanya nazi. La seua companyia, la Neuve, formada per antics combatents republicans, entrà a formar part de la divisió del general francés Leclerc. Aquesta va passar del Magreb a Anglaterra i va participar en el cruent i decisiu desembarcament de Normandia (225.000 morts aliats en dos mesos i mig que durà la batalla). Sortosament, quan desembarcà la divisió del general Leclerc trobà pocs obstacles i marxà sense problemes fins a Ecouché, on la Nueve va ser decisiva per imposar-se als alemanys que defensaven la ciutat. La divisió baixa al sud i des d’allà emprén la marxa cap a París sense trobar a penes obstacles. La Nueve era la punta de llança de la divisió Leclerc, la seua avantguarda, i sempre davant de la Nueve trobem un heroic Amado Granell. És per això que van ser els republicans de la Nueve els primers a entrar a París i alliberar-la. Els alemanys es van rendir perquè es pensaven que havia entrat a París tota la divisió Leclerc, quan eren només els de la Nueve els qui havien entrat. Els carrers de París per on passaven estaven plens de gent que clamava de goig i d’alegria en veure’s alliberada dels nazis. La multitud aclamava els llibertadors, l’eufòria era inenarrable. A la matinada hagueren de curar Amado Granell perquè hores abans, quan entraven a la ciutat, una jove li havia mossegat l’orella de tanta alegria.

Més tard es produí la desfilada per la victòria als Camps Elisis, i els encarregats de protegir el seguici encapçalat pel general De Gaulle no van ser altres que els de la Nueve, i al capdavant un Amado Granell que conduïa un Opel Tatra descapotable que semblava tret d’un desguàs.

La Nueve va participar més tard en la conquista d’Alsàcia i Lorena. Amado Granell havia complit ja els 46 anys i decideix tornar-se’n. Abans va fer realitat el somni i la promesa de llavar-se les mans i la cara al riu Rhin al seu pas per Estrasburg. En aquesta campanya, especialment en la batalla dels Vosgues, la Nueve va patir moltes baixes i van quedar només setze republicans espanyols. Va ser també la Nueve l’encarregada d’assaltar el Niu de l’Àguila, el xalet que tenia Hitler als Alps.

Acabada la Segona Guerra Mundial l’any 1945, Amado Granell va viure uns anys a París i després pogué establir-se a Santander. Més tard va obrir una botiga d’electrodomèstics a Alacant. L’any 1972, quan tenia 74 anys, mentre conduïa per la nacional entre Sueca i Sollana, va xocar contra un camió. L’autòpsia revelà que havia patit un infart.

Durant els anys posterior a la guerra, tant la Nueve com Amado Granell van gaudir de certa fama i reconeixement. Amb el temps passaren a l’oblit. Els darrers anys s’ha recuperat la seua memòria gràcies a llibres com La Nueve, los espanyoles que liberaron París, d’Evelyn Mesquida; a la biografia Amado Granell, el valenciano que liberó París, de Cyril García; a la novel·la de Basilio Trilles El espanyol de la foto de París; al llibre de còmic Los surcos del azar, de Paco Roca; i a una pel·lícula de Daniel Hernández.

Acabat el documental, el seu director, Juli Esteve, va contestar les preguntes del públic assistent.

Es tracta de quatre documentals ben interessants, com hem pogut vore, que han fet que aquestes “IV Jornades d’aproximació a la nostra història” hagen estat molt amenes. Especial relleu els ha donat el fet de comptar en les projeccions amb directors, guionistes o col·laboradors; amb historiadors i professors que presentaven aquests i parlaven del documental; com també el torn de paraula obert al públic assistent al final de cada acte.