Sopar Estellés: una entranyable cloenda als actes d’homenatge en el centenari del seu naixement

Divendres 27 de setembre el Centre tancava l’homenatge a Vicent Andrés Estellés amb un sopar al parc la Carrasca dedicat al poeta de Burjassot. Cal recordar que el dia 21 de juny encetava aquest homenatge amb l’excepcional conferència-concert que tingué lloc a l’esplanada de la Casa de Cultura a càrrec d’Irene Mira i Pau Alabajos, i que l’endemà es van dur a terme una sèrie d’activitats al parc municipal i al col·legi La Llauria. Prèviament, diumenge 16 de juny, es va fer un viatge cultural a Llíria i es va aprofitar per visitar Burjassot i fer la Ruta Estellés. També cal esmentar, dins els actes d’homenatge a l’autor de Mural del País Valencià, l’Albada de Valor d’enguany, on es va homenatjar conjuntament Enric Valor i V. A. Estellés.

Els Sopars Estellés se celebren des de l’any 2010 i des d’aleshores hi participen cada volta més municipis. Va ser una iniciativa ideada per l’escriptor Josep Lozano. El Centre ja va organitzar un d’aquests sopars l’any 2013, dins els actes d’homenatge que dedicà al poeta en ser declarat el 2013 “Any Estellés” per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Enguany, sota el lema “Cent d’Estellés”, se celebrava el Centenari del naixement del nostre més gran poeta des d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella; un poeta que amb el pas del temps va sent més reconegut, va esdevenint més universal. L’enormitat i la qualitat de la seua obra en són creditores d’aquest èxit.
Tornem al sopar del dia 27. La Regidoria de Cultura ens va facilitar megafonia, llum, taules i cadires. El Centre va oferir una picadeta i aigua. Els assistents havien de dur-se el sopar, si bé tenien a l’abast la cantina del parc.

L’escenari era propici: a un costat de la immensa carrasca, tot aprofitant una escala que feia d’escenari. Huit taules en forma de U. Potser el pitjor va ser la frescoreta, un poc excessiva per a eixes dates.

Encetaven l’acte unes paraules de benvinguda de l’estellesiana Irene Mira que, com a professora experta en Estellés, té enguany l’agenda a caramull. Després de les seues paraules, va pujar a l’improvisat escenari Pep Vanyó, mestre ara jubilat que va fer classe a Castalla durant anys i on és molt apreciat. Pep té muntat un espectacle dedicat a Estellés, on alterna els comentaris sobre la vida i l’obra del poeta amb la recitació de poemes, moltes voltes els comentaris contextualitzen els poemes. Per qüestions de temps, i perquè estava prevista al final una sessió de “micro obert”, Pep va haver d’acurtar el seu programa i reduir-lo al recitat de setze poemes, amb els comentaris corresponents. Acompanyat per Jaume Rico a la guitarra, tot un luxe, Pep va saber transmetre la passió que sent per l’obra i la persona d’Estellés (i pel que el poeta representa: l’amor incondicional a una terra, a una llengua, a un país…), per això la seua intervenció va ser inspirada, amena, a voltes divertida. Recitava la major part dels poemes de memòria, si no tots; contava anècdotes gracioses o picants. Una actuació, en resum, molt reeixida.

Finalitzada la intervenció de Pep Vanyó, Jaume Rico es quedà sol a l’escenari amb la guitarra i ens va oferir una bella interpretació d’una peça de Granados.
Després de sopar, quan la frescoreta anava deixant-se sentir al parc i alguns estaven temptats a anar-se’n, es va encetar un torn de recitat de poemes per part del públic assistent, el “micro obert” previst per tancar l’acte. Van ser recitats més d’una dotzena de poemes per part de huit voluntaris diferents. Com a colofó al “micro obert” i a l’acte en conjunt, Pep Vanyó va tornar a l’escenari i ens va delitar amb una intervenció més informal i divertida que l’anterior.

Tot plegat, un acte agradable en reconeixement a un poeta indispensable. Un poeta els versos del qual són com maons que han anat edificant un país. Un poeta que, com pocs, ha deixat enregistrada en la seua obra no només la vida quotidiana sinó la Vida amb majúscules; de la qual l’amor, el sexe, la mort, en són només components.
V. A. Estellés, el poeta del poble, més viu que mai trenta-dos anys després de la seua mort.