Síntesi de la presentació del llibre “Flora del paisaje protegido de las Sierras del Maigmó y del Sit”, de Lluís Serra i Laliga

Presentar algú tan conegut en l’àmbit naturalista (i damunt fill d’Alcoi i agent ambiental sobre la nostra àrea) pot resultar, si més no, redundant. Molts dels presents l’han tingut de mestre, col·lega, col·laborador o han llegit (i continuen fent-ho) les seues obres, guies imprescindibles per al coneixement del nostre paisatge vegetal, guies pràctiques per a la identificació de les plantes que el constitueixen.

És, doncs, Lluís algú d’ací, pròxim, de fàcil accés, present des de fa molts anys en tota mena d’activitats formatives adreçades a la població en general, divulgatives i alhora (i això és molt destacable) una vertadera autoritat científica, especialitzada en la flora i la vegetació del nostre territori, d’aquest sud valencià que habitem. Dues vessants d’una persona que cal aprofitar, els treballs i les opinions de la qual han d’estar presents, ineludiblement, en aquells àmbits administratius on es prenen les decisions sobre la gestió del patrimoni natural. I tots sabem com són de menystingudes en moltes ocasions les aportacions científiques a la gestió ambiental.

El passat desembre, precisament, el Centre Cultural Castellut va organitzar una taula redona sobre el Canvi Climàtic en la qual va participar el nostre convidat de hui. L’interés del nostre Centre per les qüestions ambientals ha sigut i és patent des de fa molts anys i és el nostre propòsit continuar desenvolupant una tasca formativa i un espai de discussió des d’on analitzar els problemes ambientals que ens desafien, tot promovent iniciatives que contribuisquen, des d’un plantejament local i comarcal a la seua resolució.

La intervenció de Lluís Serra, hui, no és, per tant, una anècdota, una curiositat. La seua figura i el seu llibre són elements bàsics per a la construcció d’una nova cultura ambiental. Una cultura ambiental que es basa en el coneixement dels ecosistemes per tal de procurar el seu ús sostenible. Ja sabem com podem destruir-los, ara toca aprendre com  podem conservar-los i, en bona part, restaurar-los.

Identificar les espècies, en aquest cas vegetals, a través de les magnífiques fotografies de Lluís, així com amb l’ús de les claus dicotòmiques que ens proporciona, no és un simple passatemps. És una manera de saber amb qui convivim, amb qui compartim recursos, què ens aporten i com podem millorar les nostres relacions. Obviar-les, menysprear-les ens està conduint al desastre. Cal tornar-les a mirar amb atenció i de la mà de les guies de Lluís és més fàcil.

En la línia de l’anterior Flora publicada per l’autor, la del Parc Natural de la Font Roja, el llibre que hui presentem és voluminós i molt gràfic. A diferència d’aquell, ara ha estat publicat en castellà i per l’Ajuntament de Petrer, municipi que conté la major part del territori protegit (56,43%). La resta es distribueix entre Castalla (27,68%), Tibi (8,45%), Saix (6,39%) i Agost (1,06%). Un territori que és el Paisatge Protegit més extens del País Valencià.

El llibre no es limita, tanmateix, al terme de Petrer, sinó que abasta la totalitat de l’àrea protegida. Estem parlant, doncs, d’un espai en bona part castellut, el primer en importància conservacionista dins del nostre àmbit municipal. Un territori on només la biodiversitat vegetal, pel que fa a flora vascular, supera les 900 espècies. Un món de frontera entre els ecosistemes àrids, subdesèrtics, del sud i els mediterranis secs de l’altra banda de les serres.

La presentació de les moltes espècies ressenyades no s’ha fet en aquesta publicació tal com es va fer en el cas de la Font Roja. Tot i que cadascuna disposa de la seua fotografia i una fitxa descriptiva, les plantes s’agrupen per hàbitats protegits, d’acord amb la directiva europea de 1992. D’aquesta manera es pretén facilitar la identificació de cadascuna, alhora que es destaca la importància de la conservació del conjunt sobre la conservació de les espècies individuals. Així, Lluís Serra ens ofereix informació d’un total de 13 hàbitats, des de la vegetació helofítica (“les plantes d’aigua”) o halòfila (“les plantes que busquen sal”) fins als carrascars i coscollars (“el bosc mediterrani”).

Finalment, les últimes pàgines estan dedicades a “Llocs d’interés botànic especial”, on apareixen, com és d’esperar, les quatre micro-reserves delimitades dins de l’àrea protegida, a més d’altres quatre punts significatius com són: la rambla de Puça i el Pantanet, el Calafate, els Palomarets i el racó Xolí i la Cilla del Sit. En aquests casos l’autor indica amb precisió sobre el mapa l’accés a la zona que convida a inspeccionar.

Peça fonamental, doncs, a partir d’ara, en la motxilla de l’excursionista culte que aspira a saber interpretar allò que acompanya les caminades. Un pas endavant en la reconciliació amb el nostre entorn.

Juli Pasqual i Trilla

Centre Cultural Castellut – febrer 2020