Javier Miró enceta les Jornades de Sostenibilitat
“Estimació de temperatures a fina escala (1948-2011): Patrons espacials de canvi climàtic al País Valencià, la muntanya d’Alacant i la Foia de Castalla.” Aquest és el títol de la interessant conferència que va impartir Javier Miró el proppassat divendres 15 d’abril al saló d’actes de la Casa de Cultura. Miró és doctor en Geografia, especialitat de Climatologia, per la UA.
Es tracta de la primera de les quatre conferències sobre sostenibilitat que organitza el CCC en col·laboració amb la Regidoria de Cultura del nostre Ajuntament. Les Jornades, a més, tindran com a cloenda una taula redona sobre el món rural.
El ponent, després d’una explicació farcida de terminologia tècnica que servia d’introducció, passà a donar dades i conclusions sobre la climatologia, açò és, les temperatures, el vent, la pluja o la pressió atmosfèrica, sempre recolzant-se en una infinitat de gràfics projectats. L’àmbit d’aquestes informacions bé podia comprendre tot el País Valencià, algunes comarques puntuals o, sobretot, la Foia de Castalla i els territoris propers.
El públic assistent vam agrair, especialment, conéixer dades significatives com pot ser la demostració que estem davant un canvi climàtic, que hi ha un augment de les temperatures, sobretot de les màximes; que als mesos de juny i d’octubre s’ha produït un augment notable de la temperatura mitjana, com si l’estiu s’hagués avançat i allargat alhora; que la Marjal d’Onil i una franja que va paral·lela a l’autovia fins als Masets, aproximadament, és una de les zones que registra les temperatures més baixes del País Valencià; que el vent en la Foia (sobretot el ponent) ha disminuït en freqüència i en intensitat; que les tronades de l’estiu quasi han desaparegut possiblement a causa de la contaminació; que les pluges que vénen de ponent han minvat mentre que les de llevant han augmentat.
Hi ha una tendència a l’aridesa més per escalfament que per sequera, cosa que està fent recular alguns tipus de clima i amenaça amb fer-los desaparéixer, i açò pot posar en perill algunes espècies vegetals. I això que estem en un cicle solar feble, semblant al dels anys setanta, dècada en què la mitjana de les temperatures va baixar. En les circumstancies actuals, si travessarem un cicle del sol fort, com el de les dècades anteriors, l’escalfament seria més greu.
De tota manera, l’escalfament té un límit, com han demostrat cicles climàtics del passat en què arribats a un punt d’escalfament s’han revertit els paràmetres i s’ha produït un refredament. Per tant, no hem de caure en catastrofismes, i menys encara en visions apocalíptiques.
