Emergència lingüística: està la nostra llengua en perill d’extinció?

És molt trist que havent aconseguit l’autonomia, havent aprovat lleis com la LUEV, havent quedat reflectit en la Constitució del 78 que les llengües diferents al castellà seran objecte d’especial respecte i protecció, havent elaborat plans de normalització lingüística als centres educatius o de dinamització lingüística als ajuntaments, i més coses que ens deixem… És molt trist, repetim, que siga necessari, diríem que urgent, organitzar xarrades com la que va tindre lloc a la Sala d’Estudi de la Casa de Cultura el passat dijous 5 d’octubre. “Emergència lingüística”, quasi res diu el paperet, i no, no és cap quimera ni cap exageració, és la pura realitat, malauradament! La nostra llengua està immersa en un procés de substitució lingüística que ve de lluny. La recuperació, la normalització ha quedat en paper mullat, i és cert que ha quedat en els papers, en les lleis i els projectes, mentre que la realitat ens diu que l’ús del valencià està reculant. La llengua no ha recuperat els àmbits d’ús que calien per a la seua normalització, per manca de fermesa política però sobretot per la falta de sensibilitat i el menfotisme dels valencians, eixe autoodi de què parlava Fuster.

Cal reforçar el valencià en l’ensenyament, sobretot en els nivells més alts: al Batxillerat i a l’ensenyament universitari (en aquest darrer, generalment, el seu paper es merament testimonial). Sobretot, s’ha de tindre clar que el valencià ha de tindre molt més protagonisme que el castellà, traduït en més hores de classe emprant el valencià com a llengua vehicular. Perquè el castellà ja té un reforç sobrat fora de classe. El PEPLI es queda curt, a més elimina les línies en valencià. Cal eliminar la possibilitat de demanar l’exempció en tot el territori ja que estem parlant de la llengua pròpia, reconeguda com a tal en la Reforma de l’Estatut de 2006. Per què no es pot demanar l’exempció del castellà en zones de clar domini valencianoparlant? Si amb el govern del Botànic no se li va donar a la nostra llengua l’impuls que necessitava per avançar, que podem esperar ara amb la dreta bicèfala en el poder.

Àmbits d’ús com el dels mitjans de comunicació, la sanitat, la justícia, etc., continuen en mans del castellà, tret d’algun tímid avanç. Només en l’àmbit d’ús familiar la llengua té una certa normalitat. En l’àmbit educatiu, com hem dit, encara s’ha d’avançar molt per tal que aquest contribuïsca de manera eficaç a la normalització. I quant a l’àmbit de l’administració, caldria superar el bilingüisme postís i apostar per un ús més decidit del valencià, com també exigir el requisit lingüístic a tots els seus treballadors.

Hi ha alguna cosa positiva, algun guany, com la resistència d’alguns col·lectius que mantenen la lleialtat lingüística. Són les Trobades, el premi Sambori, és Com Sona l’ESO; és la immensa, increïble creativitat en àmbits artístics com la literatura i la música. Açò darrer reflecteix un amor colossal envers la llengua pròpia.
Centrem-nos en la conferència de dijous, la que va donar, amb un entusiasme que s’encomanava, el professor Xavier Serra.

Presentat per Paco Verdú (que no només el va presentar sinó que també va trencar una llança en favor de la llengua) el ponent, representant de la Plataforma per la Llengua, va començar parlant de les llengües que hi ha al món (unes sis mil) i de com la desaparició de moltes d’aquestes llengües s’està accelerant afavorida per la globalització i el neoliberalisme, per la pressió i la tirania que exerceixen algunes llengües majoritàries, sobretot les que dominen l’àmbit del mercat global.

Va posar tres exemples ben curiosos i interessants de llengües, una que ha desaparegut després de ser parlada per uns nou milions de persones, una altra que tot i tindre només quinze mil parlants es conserva intacta i sense perill d’extingir-se, i una tercera que es va recuperar després d’haver desaparegut. La primera és la dels jueus europeus, que van conservar després de l’holocaust quan van emigrar a llocs com els EE UU. Quan els jueus van tornar a Israel es van trobar que la llengua que es parlava era l’hebreu, la llengua originària, i així és com va desaparéixer el jiddisch.
La segona és el txuktxi, parlada pel poble del mateix nom, que viu a la regió més oriental de la Federació Russa. El seu aïllament extrem fa que es conserve a pesar de ser tan minoritària. La tercera és el còrnic, una llengua cèltica originària de Cornualla (Regne Unit). És un dels pocs exemples de llengua recuperada i es troba en creixement, actualment té uns quants centenars de parlants.

Serra va posar aquests exemples perquè ens adonàrem que pot desaparèixer una llengua amb molts parlants com el jiddisch, i en canvi se’n pot conservar una amb molt pocs parlants com el txuktxi, encara que la tendència és que les que desapareixen són les més minoritàries. I també va voler fer-nos vore que una llengua desapareguda es pot recuperar.
Un estudi va concloure que durant el segle XXI desapareixeran la meitat de les llengües, és a dir, unes tres mil. Sembla que si tenen més de mig milió de parlants tenen molta possibilitat de sobreviure.

Xavier Serra va posar el dit en la nafra en observar que els valencianoparlants estem sotmesos a una gran pressió davant el castellà. Tenim fins i tot por d’emprar la llengua en determinats contextos, pel rebuig que podem patir pel simple fet de parlar en valencià, quan tenim tot el dret del món a fer-ho. Aquestes actituds no beneficien en res la nostra llengua, com el fet d’usar sempre o quasi sempre el castellà si el nostre interlocutor és castellanoparlant. Açò ve d’un clar complex d’inferioritat que hem de superar.
La situació és complicada a les grans ciutats, on els valencianoparlants queden diluïts i se’n passen al castellà. Quan hi ha un conflicte lingüístic, una de les llengües sol acabar imposant-se, eliminant l’altra. Si la llengua minoritzada, en aquest cas la nostra, no aconsegueix ser normalitzada, tard o prompte acabarà sent substituïda per l’altra, en aquest cas el castellà. No és una cosa que vaja a passar de la nit al matí, el valencià porta segles resistint davant la pressió del castellà. Ha superat el Decret de Nova Planta i la dictadura de Franco, però ara, en un context que hauria de ser més favorable, potser està més amenaçada que mai. El gran contingent de castellanoparlants, més nombrós que mai, la tendència de la població a concentrar-se cada volta més a les grans ciutats; així com el bombardeig, la presència excessiva de la informació, dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials (majoritàriament en castellà) en el nostre dia a dia, poden ser-ne les causes principals.

La Plataforma per la Llengua és una associació en defensa del català que s’estén per tot el seu domini lingüístic. Perquè el que acabem de dir és aplicable a la situació de la llengua a Catalunya i a les Illes Balears, dissortadament. La Plataforma no només lluita per potenciar la vitalitat de la llengua, no només vetlla per la seua supervivència, també compleix una tasca necessària com és denunciar les agressions lingüístiques que, cada volta més, patim els catalanoparlants. El típic “háblame en castellano/cristiano”, que en alguns casos arriba a situacions denigrants, intolerables, si tenim en compte que estem emprant la llengua que nosaltres parlem, la llengua diferenciada i pròpia del nostre territori, i una llengua que és cooficial i emparada per la llei.

En resum, davant aquesta situació lamentable ens hem de mantindre ferms, lingüísticament lleials, i defensar tant com puguem allò que millor defineix la nostra identitat: la nostra llengua.