Les Rutes del Centre: Serra de les Raboses – Cullera (Ribera Baixa) – 15.12.24

Diumenge 15.12 per fi vam fer realitat un dels nostres vells desitjos, recórrer la Serra de les Raboses per la senda de la Lloma. Matinet ens vam posar de camí i a les 9 ja havíem aplegat a Cullera; allà ens vam trobar amb un company de la Marina i vam començar la ruta. Apegats al cementeri, per darrere d’ell, vam agafar una senda que pujava suaument per la falda de la serra en direcció al castell, Cullera quedava a la nostra dreta i teníem una vista elevada d’aquesta ciutat i del Xúquer, que acaba ací el seu recorregut per les nostres terres; vam passar per un llenç de l’antiga muralla mora i la senda ens va acompanyar fins la pujada del Calvari que, fent ziga-zagues, ens va dur fins al castell i l’ermita, que vigilen tota la costa i la mateixa ciutat. Feia un dia esplèndid i les vistes cap a la costa-sud eren magnífiques. Pel que ens van dit, havia caigut un tros de paret del castell i estava tallada la senda que havíem de seguir, però fent una grimpadeta vam enllaçar amb ella i ja vam poder continuar amb el pla previst. Seguírem cap amunt fins aplegar al Fort, actualment unes ruïnes. Des d’aquesta alçada ja vam poder gaudir d’un panorama més complet i totalment fascinant: cap al sud teníem tota la costa fins al Montgó, a les faldes de la serra, Cullera envoltada d’arrossars i hortes fins la serra de les Agulles i la Murta, el Xúquer desplaçant-se lentament per aquesta plana, més cap al nord continua l’extensió d’arrossars, que en aquesta època estan reblits d’aigua i fa l’efecte que estem al capdamunt d’una illa, i ja cap al nord l’Albufera, amb València al darrere; per la costa, una franja arenosa separa l’antiga Albufera del mar, allà estan els Marenys, el Perelló, Perellonet, el Palmar… i la mar Mediterrània. Un espectacle increïble, tan diferent del que estem acostumats a veure que ens deixa bocabadats. Un poc més avant vam passar per damunt de les polèmiques lletres on anuncien en nom de Cullera, com si estiguérem a Hollywood, (era precís?). Aplegats a la Bola –una estació meteorològica- férem una aturada en el camí i vam pegar un mosset; per davant les platges, la de St. Antoni, del Racó, del Cap Blanc, de l’Illa…

Continuàrem per la cresta de la Muntanya d’Or, com li diuen, amb aturades freqüents perquè no ens cansàvem d’apreciar els petits detalls del paisatge, les ermitetes dels sants de la Pedra i de Sant Llorenç, allà lluny, Sueca i la Muntanyeta dels Sants, la bassa de St. Llorenç… Baixant en direcció al far, poc abans d’aplegar-hi, vam trencar a l’esquerra per començar el retorn. Ens vam acostar fins a la platja del Dosser, que està totalment coberta de runa, canyes, arbres… Agafàrem ara un camí asfaltat que, faldejant la serra, ens va dur, després de passar per la Font del Gegant, fins a l’aparcament on havíem deixat els cotxes. Seguidament ens vam dirigir cap al restaurant on havíem reservat una paella valenciana que resultà que estava boníssima. Un altre diumenge per recordar…